Archive for the ‘Articles d´interès’ Category

Karate Olímpic … o quan el consumisme li va guanyar a la història.

Martes, Junio 27th, 2017

Font: www.rincondeldo.com


A l’agost vinent a l’assemblea del COI a Rio de Janeiro quedés definitivament plasmada la signatura per a la incursió del karate en els 5 anelles olímpiques … Una cosa que era impossible d’evitar quan grans marques del mercat van començar a tallar i van imposar lenta però inexorablement les seves urpes en un nou i potencial mercats de 140 milions d’ànimes.
karate olimpico
L’esport té una innombrable quantitat de valors, això està més que clar. L’esportista en si és una persona sacrificada i que entrena a favor d’una única meta … GUANYAR. I obvi que no estic descobrint res de nou … Ho vaig viure en carn pròpia quan vaig experimentar la pràctica esportiva del karate per un espai que es va perllongar uns 15 anys (avui ja porto més de 4 dècades de pràctica ininterrompuda), primer com a competidor i després com a entrenador …


En el període de temps em vaig dividir entre els dies de la meva karate tradicional i la meva karate esportiu (diguem que van ser els 7 dies de la setmana) … Igualment vaig fer el mateix amb els meus alumnes … És a dir que el que exposaré no està versat en la història d’altres sinó en la meva personal.



Aquesta amb valors ben definits, amb elements culturals de profund arrelament en la meva vida diària. Mentre que de l’altra forma només em enfocava en ser millor que els altres … a guanyar sigui com sigui. Si bé vaig obtenir beneficis personals importants com conèixer molta gent i viatjar representant al meu país (Uruguai) en diverses ocasions, també va portar molts trenquis dins de la meva escola. Fins i tot vaig perdre persones a les quals considerava amics. Coses que passen.



Quan el meu temps en l’esport i les seves activitats inherents i aleatòries van arribar a la seva fi, i sense llums de glòria que em enlluernaran (mai pas) … per sort tenia el meu fidel karate d’ DOJO intacte per continuar amb la senda.



Després de tota aquesta parafrasejada que només serveix per consolidar els meus dits vull expressar que aquesta història que em va passar a mi … per a les noves generacions no existirà … Perquè? Simple, mai coneixeran un Dojo i les seves riques tradicions, només un gimnàs … Tot el seu món girés sobre el tatami, el karategi d’extra dimensions, les guantilles i sabatots blaus i vermells … i els mètodes que imposi el Coach de torn per millorar la capacitat físic-atlètica … basant-se en les 4 o 5 tècniques “similars a algunes que es practiquen en karate” de major puntuació i vistositat … això per als competidors de Kumite.



Pels de kata, la cosa canvia. Ara hauran a aprendre encara més acrobàcia, coreografia, expressió escènica … i haaaaaaa … m’oblidava dos o tres katas de no importa quina escola, mentre continguin aquells matisos i formes que permetin ser millor modelats, encara que el resultat final poc tingui a veure amb la versió original.



Ho dic de cor … m’agradaria que algú em rebatís una mica del que dic … seria molt interessant i perquè no enriquidor per a mi.

Perquè per al que no sap res, d’aquí en més això que veuen serà sinònim de karate. I els que com jo es dediquen als seus pocs alumnes estudiant el detall en cada tècnica, mantenint viva la flama de la recerca, i els valors ètics i històrics, probablement passarem a ser anomenats “bojos místics”, aferrats a un ahir que cada dia es perd més en la nebulosa del temps.


En aquesta “crònica d’una mort anunciada” vaig identificant els sensei com a aquests artesans d’oficis ja inexistents. On la tecnologia per una banda i la industrialització per un altre els van ser matant i bandejant a l’oblit.



Tal qual l’ordre plantejat de les coses … Aquest món del “karate” es va a anar dividint en dos extrems ben definits … En un hi seran els Olímpics amb la WKF al capdavant i en l’altre els que incursionaran en pràctiques més dures com ja ho és la MMA per exemple …. I al mig, el desconcert.



Qui guanya i qui perd en tot això … .Fàcil, guanyen els senyors de coll i corbata que cobren afiliacions, que cobressin la seva participació en què tal o qual marca patrocini als atletes “karatekes”, que cobren drets de transmissió dels esdeveniments … en fi un meravellós art basada en la humilitat passa a ser part de l’embull de la globalització … i qui perd … fàcil també, el 90% dels que mai guanyessin una medalla i amb les seves aportacions engreixen a uns poquets … la història sempre és la mateixa …



Però l’important és l’enorme felicitat que des del 2 de juny milers manifesten a les xarxes socials en assabentar-se de la confirmació de la inclusió del karate entre els 5 esports triats pel COI.


Tot aquest temps embarcat en l’àrea esportiva em va aportar una visió diferent dels preceptes en els quals havia estat format i per tant es basava la meva practica tradicional.


Ja avui els punts són cridats a la cara del contrari com gols … avui les campiones apareixen en tapes de revistes i no justament d’esports. I que quedi clar que no sóc cap purista, ni em acte flagell per això … No pertanyo a cap “secta de karate” ultraconservadora.

Estic en contra d’això … noooooooooooooo !!!!!!!!!!!!!!! … 
D’això en diuen evolució, i qui puc ser jo per oposar-me. Només estic en contra que l’hi diguin: k a r a t e.

Al final d’aquesta història igualment jo em sento feliç … Perquè penso que els antics mestres sempre van voler que el seu art quedés en poques mans.
I així serà.

Gerardo Balves

Gerardo Balves
Author: Gerardo Balves

17 Años sin el Maestro Hirota

Domingo, Junio 18th, 2017
En éstas fechas se cumple el 17 aniversario del fallecimiento del Maestro Yoshiho Hirota, fundador de nuestra asociación, y uno de los japoneses pioneros en la expansión del Karate-Do en nuestro país.

El Maestro Hirota llegó a España hace ya 47 años, cuando, contando solamente 22 años de edad y con gran fama como competidor deportivo en el Japón, inició sus actividades en la formación de karatekas.

El día 22 de Junio del año 2000  nos  dejó tras una penosa enfermedad con excepcional estoicismo y contra la que luchó sin descanso y sin dejar sitio al desánimo en ningún momento, en una prueba más del espíritu karateka que le embargaba por completo.

El Maestro Hirota nació el 28 de Abril de 1948 en la localidad japonesa de Tochigi y empezó a practicar Karate Infantil en la escuela primaria. 

Los realmente extraordinarios conocimientos técnicos del Maestro Hirota han venido siendo confirmados y reforzados con numerosas visitas a Barcelona del Maestro Mabuni, del Maestro Ishimi y de otros numerosos Maestros de la máxima categoría (Nakahashi, Neguichi, Sakumoto, etc.), lo que ha permitido la adquisición de una gran categoría técnica a los discípulos del Maestro, entre los que figuran muchos de elevado rango (cuartos, quintos, sextos y séptimos danes).

Posteriormente, en la Universidad Sofía de Tokio realizó ya estudios superiores de Karate, iniciándose en el estilo Shingi Kai o “Técnica del corazón”, que es una rama de la Escuela Shito Ryu. 
Fue su Maestro entonces el fundador de dicho estilo, Yasue Taiga, así como también el Maestro Kobayashi.
Impartiendo una clase en la playa en los principios del Karate en España


Más tarde, afincado ya en Barcelona y cuando la Federación Japonesa de Karate decidió unificar los Katas oficiales, el Maestro Hirota mantuvo diversas entrevistas con el “Soke” (máximo representante) Kenei Mabuni, hijo del “Kaisho” (fundador de la Escuela Shito Ryu) Kenwa Mabuni y también con el Maestro Yasunari Ishimi y se acordó la modificación de los Katas, retornando a los orígenes.

Como hemos dicho en otras ocasiones, existen tres clases de formadores en las artes marciales. Los que podríamos llamar propiamente entrenadores, que se dedican a la formación de competidores para las confrontaciones deportivas; los denominados profesores, que desarrollan su actividad instruyendo técnicamente a sus alumnos. Finalmente existen Maestros, quienes, aparte de la formación deportiva y de la instrucción técnica son capaces de imbuir en sus discípulos el espíritu y la esencia de las artes marciales. 

El Maestro entre su discípulo Santiago  Cerezo y el Kaisho  Mabuni Kenei

A este último y reducido grupo de Maestros pertenecía el Maestro Hirota. Podemos afirmar que no tenía alumnos, tenía discípulos. Y éstos seguían sus enseñanzas con la fe que inspiraban sus profundos conocimientos y su indiscutible autoridad.


Fue Maestro hasta última hora. Y en esta última hora, previendo su cercano fin, escribió su última voluntad pasando la responsabilidad de sus funciones a su alumno predilecto, al que contaba con toda su confianza y al que consideró idóneo para continuar su labor: a Santiago Cerezo Arias.

El Maestro Cerezo une a sus numerosos éxitos deportivos una experiencia profesional acreditada a través de largos años al frente de diversos gimnasios. Pero particularmente la elección del Maestro Hirota se basó en la profunda asimilación que este discípulo ha mostrado siempre de las enseñanzas por él impartidas.

Hoy día la obra del Maestro Hirota perdura en el método y filosofía de Unión Shito-Ryu España (antigua “Asociació Shito-Ryu Catalunya que él creó) y en  asociaciones y maestros que a pesar de tomar otros caminos, quedaron  de por vida influenciados por sus enseñanzas.

¡Te seguimos  honrando Maestro porque tu espíritu sigue vivo en todos nosotros!

Nou llibre “Fundamentos”

Lunes, Marzo 6th, 2017

      Autor del llibre: Xavier Boada Font.
      Amb la col·laboració: Dels components del Club Karate Ashyura d’Olot.



Aquest llibre és una guia il·lustrada amb més de 500 fotografies on podrà conèixer tots els aspectes de l’estil Shito-Ryu: Història i els seus mestres, desplaçaments bàsics, posicions, tècniques de puny i cama, defensa, katas.

Tot el contingut està acompanyat de descripcions i imatges en color, descrivint les tècniques d’una manera senzilla i clara, mostrant la seva correcta execució mitjançant una o diverses fotografies perquè el practicant pugui aconseguir una major eficàcia en la mateixa.

També podrà disposar d’un ampli vocabulari i una guia ràpida simplificada què permetrà consultar de forma fàcil i ràpida les diferents tècniques.

Sens dubte una obra de consulta per als qui el practiquen, ja siguin iniciats, o experts, i per als que vulguin conèixer aquest art i la seva filosofia.

    
L´autor i el Shihàn Santiago Cerezo 
  
Comentant el llibre amb el Mestre

Tot el contingut està acompanyat de descripcions i imatges en color

“Avui no puc anar a entrenar”

Jueves, Febrero 16th, 2017


Publicat per  WALK OF LIFE el 14 FEBRER, 2017


  • Avui no puc anar a entrenar. He despertat de la migdiada i només tinc mitja hora per preparar la motxilla i arribar al pavelló. No em dóna temps. O sí, però arribaria una mica tard i segur que l’entrenador no em deixa unir-me a la sessió o, en el millor dels casos, em farà córrer fins que es cansi de vacilarme per haver estat impuntual.


  • Avui no puc anar a entrenar. He estat estudiant tota la tarda i se m’ha anat l’hora. Estic esgotat, no he avisat perquè em s’apropin al pavelló i està plovent sense parar. Encara sobre, allà sempre hi ha deu graus menys que a la resta de metres quadrats de la ciutat. Encara sobre, segur que vaig i malalt, que avui ens toca preparació física i amb tants canvis de ritme em vaig a agafar una grip de cavall i després no puc anar a l’aniversari de l’amic de torn el divendres a la nit.


  • Avui no puc anar a entrenar. Sembla que se m’està aixecant mal de cap. Molt de tant en tant. Només quan apago la tele i m’avorreixo de veure la vida passar mentre segueixo amb el cul enganxat al sofà. Merda, ja ha passat mig dia i tinc tots els treballs per a aquesta setmana sense fer. Ni de conya em dóna temps d’anar a entrenar, ia “perdo” més de dues hores entre unes coses i unes altres.


  • Avui no puc anar a entrenar. Entre el cafè amb uns, el menjar amb altres, anar a tornar la jaqueta a aquesta botiga i acompanyar al meu germà a aquesta altra em cau el temps a sobre i més estic derrotada. No crec que al míster li importi, total vam jugar contra els últims de la lliga i segur que algun minut em posarà a jugar igual encara falti.


img_6548





I així, tots els dies de la meva vida durant més d’una dècada que porto immersa en aquest esport. Als més petits, s’ho consenten a casa. Els donen la raó. Avui no pots anar perquè no et dóna temps a fer els deures després d’estar tres hores al parc, una i mitja amb ells de cafeteria en cafeteria i un altre tant amb la tablet o amb el seu mòbil perquè no molestis massa mentre es posen al dia amb els seus col·legues o es queixen de la situació laboral. Molt millor al sofà i la consola, que no suposen major sacrifici per als adults que l’econòmic a dotar la casa de tecnologies en cada racó.



Als que ja estan crescudets no és que l’hi consenteixin, és que l’hi prohibeixen. Has suspès tres assignatures aquest trimestre de tant de temps que perds amb el bàsquet (una hora i mitja, tres dies a la setmana), així que veu avisant al teu entrenador que aquest mes només aniràs a entrenar els divendres fins que les recuperis. Mentrestant, no m’importa que et tanquis a l’habitació a pujar trenta Insta Stories al dia, que et pesin les parpelles de repassar Facebook de dalt a baix, ni que el teu Whatsapp estigui permanentment en línia. Total, segurament que de les quatre hores que et passes tancat o, en el millor dels casos, a la biblioteca, deu minuts els has dedicat a preparar l’examen.

I finalment, estem la gent gran, dins dels quals ja m’incloc no sé ben bé si per edat o per experiència en implicar amb aquesta tirallonga de excuses. Estem els que ens creiem amb dret a decidir si anar o no segons el peu amb el qual ens aixequem i malgrat això exigir condicions. Ens creiem amb la potestat de recriminar decisions d’algú que, en general, sabrà una mica més de bàsquet que nosaltres i se cenyirà a unes normes que ens toca la moral haver de complir. 

Estem nosaltres, els grans, que no anem a entrenar però volem quaranta minuts, trenta punts, vint rebots, 10 assistències i un copet a l’esquena pel meravellosos que som. Aquí, aquí, que es noti que des de la pedrera s’ha posat l’accent en l’educació esportiva, en els valors d’un esport en equip, en el compromís i l’economia de l’esforç en detriment de resultadismos i elitismes. Que es noti, que seu. Sent exemple dels que vénen per darrere.

No ens enganyem. Això és fruit de la societat en què vivim, ancorada en la comoditat de qui tot ho té en safata. Una societat en la qual ens neguem a fer un pas més si amb el que sabem i coneixem ens arriba per anar tirant. Som la societat del que sobreviu, sense massa interès en viure.

 I això també passa en el bàsquet. Que s’obliden els valors. Que es confon el invertir temps amb perdre-ho. Que s’imposen individualitats a l’equip. Que s’entén com un caprici de l’infant per fer el mateix que els seus companys, no com un esport que aporta benestar físic i mental, afavoreix la socialització, la integració, l’empatia i el sacrifici lligat a una competitivitat que sempre haurà de ser sana.

En definitiva, que avui no podrà anar a entrenar. Ni demà. Ni passat. Però el dia que realment no pugui, per lesió, per causes de força major, tu com a adult et penediràs d’haver-li privat de la llibertat d’escollir, de no haver-li ajudat a organitzar-perquè temps n’hi ha segur sempre que permanenzcan les ganes. I jo, com vosaltres, com a éssers independents i autònoms, ens penedirem de no haver gaudit de la pilota, de la pista, del que l’entrenador de torn al que li tenia mania em va poder haver ensenyat mentre em Escudé en cent mil i 1 excuses i del que, almenys per a mi a dia d’avui, més que un hobbie, és una manera de vida.
Com diria un gran professor i millor persona:
“Bico que teña, alomenos, o grandor do mundo”.
Maria Limeres

Karate tradicional…o autèntic?

Viernes, Octubre 7th, 2016

Tracte d’evitar aplicar la paraula tradicional a l’entrenament que faig actualment, i que porto algun temps fent, i us diré per què: Ja no estic segur que em s’apliqui a mi. Almenys, si ho fa, ofereix una descripció bastant pobra de la meva Karate. Ara, quan penso en la meva Karate, prefereixo utilitzar la paraula autèntic. 
La paraula Tradició s’usa molt en Karate, en la majoria dels casos per part de gent que no té una idea clara de la tradició de la qual afirmen ser part. Com tantes paraules d’ús habitual actualment, el seu ús excessiu ha canviat el seu valor; donant-li menys credibilitat de la qual una vegada va tenir.

Molt bé … Abans que a tots els tradicionalistes d’aquí fora se’ls pugin els fums per la meva arrogància, deixeu-me aclarir-ho. Jo penso que qualsevol que fa la seva Karate amb un esperit d’honestedat i discreta disciplina, que entrena més sovint del que ensenya, i que porta a terme el seu entrenament diari queixant-se el mínim, és Un autèntic karateka. Independentment de l’estil o l’afiliació, és l’esperit delkarateka el que compta.
Des de fa ja temps penso que la veritable tradició del Karate no són els katas que practiques ni l’escola a la qual t’adhereixes, sinó aquest “esperit” d’autenticitat. Com amb tants altres aspectes del budo, l’adquisició d’autenticitat és un procés lent; però crec que sé el que és l’autèntic Karate, i quin aspecte té un autèntic karateka. El meu pla des de fa alguns anys ha estat seguir entrenant i anar traient tantes capes com cal, fins a poder trobar-me en el dojo i arribar a veure una mica d’autenticitat.

Font: “Traditional Karate … or Authentic?”
Traducció al castellà: Víctor López Bondia [Amb l'autorització de Michael Clarke]

8 Consells per iniciar-se en les arts marcials

Jueves, Septiembre 8th, 2016

Publicat a CAMINO MARCIAL |

Quan un comença una nova activitat sol tenir molts dubtes. I en el cas de les arts marcials, ha de triar un sistema, una escola, un mestre … A aquestes persones que s’han decidit en aquests dies a prendre la senda de les arts marcials, volem donar-los uns consells per facilitar-los els primers passos.

1. Decideix què vols fer abans de decidir on
Lo primero que debes preguntarte es qué quieres hacer
El primer que has de preguntar és vols aconseguir amb la pràctica i què vols fer
Hi ha una varietat enorme d’arts marcials i sistemes de combat, alguns amb enfocaments i pràctiques molt diferents entre si. Tens clar què és el que busques? Per exemple, si vols aprendre a defensar-te o un treball físic intens, potser el tai-txi no sigui el que estàs buscant (encara que per descomptat suposa un esforç físic i té la seva faceta marcial). I si busques la filosofia i la tradició, probablement el Kickboking o les MMA no encaixin gaire. Analitza què busques en les arts marcials i tria entre les arts marcials que t’ofereixen precisament això.

2. És bo que estigui a prop, però de vegades val la pena desplaçar-se
Un dels criteris pel que ens guiem tots a l’hora de realitzar una activitat és que estigui a prop de casa. Això està bé, però potser el que tenim a prop no és el que més ens convé. Potser valgui la pena fer l’esforç de desplaçar-se. Et vesteixes només amb el que ven la botiga del teu barri o vas a altres llocs a comprar roba? Doncs amb la pràctica d’arts marcials passarà el mateix: si tens a mà ensenyament de qualitat, perfecte; i si no, caldrà anar una mica més lluny. No vull dir amb això que hagis de conduir 1 h. cada dia per anar a practicar, però valora la possibilitat de desplaçar-te.

3. La qualitat i el preu no sempre van de la mà
Pagar más por las clases no garantiza mayor calidad en la enseñanza
Pagar més per les classes no garanteix major qualitat en l’ensenyament
Em vaig trobar en una ocasió amb un cas curiós: un practicant comentava en un fòrum d’internet que li semblaven molt interessants les classes de Tai Chi a la meva dojo: instal·lacions adequades, un mestre competent, bon horari, un grup nodrit però no massa nombrós … però el preu li feia sospitar: era massa barat. Un preu més alt no sempre garanteix més qualitat. És veritat que mantenir una escola té despeses, que un bon mestre, generalment, es dedica completament a les arts marcials i viu d’elles. Però no té per què ser així. Probablement podràs practicar amb un bon mestre per una quota raonable, i també trobaràs preus desorbitats que no es corresponen amb la qualitat de l’ensenyament.
4. Els títols i els graus no ho són tot
Algunes persones que s’acosten a la recerca d’informació a dojo pregunten quants danes té el mestre? I si no ho pregunten és per prudència, però el busquen o el esbrinen per altres mitjans. És normal, és la manera més intuïtiva de valorar si el mestre és bo o no. Doncs, com tota la resta, és molt relatiu. Hi ha unes titulacions oficials d’ensenyament que poden servir-te de referència, que són atorgades per les federacions esportives (és així, què hi farem). Però també hi ha molts grans mestres que no tenen aquestes titulacions. I amb els graus passa igual. El grau pot ser orientatiu, però ¿és millor un mestre amb un 6è Dan que un amb un 3er. Donen? Potser sí … o potser no. Això sí, si et venen massa els graus i títols en lloc del que es vas a aprendre a classe, potser has de desconfiar.
5. Demana provar primer
I si no em puc guiar per la proximitat, pel preu, pels títols del mestre què faig? Doncs visita les escoles que et semblin més adequades segons els teus interessos, parla amb els mestres, i demana provar. Sí, no passa res. “Mestre, puc provar un parell de classes?”. Així de senzill. És la millor manera de conèixer al professor, als companys, la pràctica … si tot compleix les teves expectatives, segueix endavant. Si no, presenta els teus respectes al mestre, explicar-li la situació i continua buscant. Estàs iniciant un camí que, amb sort, serà per a tota la vida. Escull bé.

6. L’organització i l’ambient de classe són molt importantesel preu no sempre van de la mà
Debes sentirte cómodo con el ambiente de la clase
Has sentir-te còmode amb l’ambient de la classe
El mestre és fonamental. La seva manera d’ensenyar serà molt important en el teu progrés. No et deixis impressionar per el bo que és, i dóna-li més importància al bé que ensenya. D’altra banda, tingues present també als companys i l’ambient de classe. Potser prefereixes una classe formal i seriosa, amb una etiqueta molt definida.Perfecto. O potser estiguis més còmode en un clima més distès, més proper i menys rígid. Fantàstic. L’important és que et sentis còmode. Al principi no coneixeràs als companys, però sí podràs valorar la seva actitud cap a la pràctica, el tipus de relació que tenen entre ells i amb el mestre, etc … Gaudir de la pràctica és clau, i això només ho pots fer si et trobes a gust practicant.

7. Els començaments sempre són difícils: tingues paciència

Ja has escollit l’escola adequada. Potser va ser a la primera, o vas haver de buscar una miqueta més. Ara que ja has fet el primer pas, però cal seguir caminant. I al principi és difícil: no et surt res i et sents maldestre, no entens el que diu el mestre, vols aprendre-ho tot en molt poc temps … no et preocupis. Aniràs progressant ràpidament, encara que a tu et sembli que aprens molt poc. No et desanimis, i si en algun moment estàs temptat de deixar-ho, obliga’t a tu mateix a seguir endavant. Un, dos, tres mesos … no n’hi ha prou per aprendre. Si de veritat vols aprendre arts marcials, tingues paciència.

8. Si definitivament no és el que estàs buscant, prova amb una altra cosa
Existen una gran variedad de artes marciales y escuelas. Si no encuentras los que buscas, sigue buscando
Hi ha una gran varietat d’arts marcials i escoles. Si no trobes els que busques, continua buscant
Pot passar que t’adonis que el que estàs fent no és el que vols fer. A mesura que vas practicant, comences a descobrir de veritat en què consisteix un art marcial. I potser no és el que creies. Escolta, pot ser que sigui millor! O potser no. En aquests casos, sol haver una conseqüència: l’abandonament. ¡Error! Parla amb el teu mestre, i si veritablement no és el que vols fer, prova una altra vegada. Un altre art marcial, un altre mestre, una altra escola. Però no deixis les arts marcials gairebé abans d’haver començat. Et garanteixo que, si trobes l’art, el mestre, l’escola adequada … ja no ho deixaràs mai. 


Permet-me donar-te la teva primera lliçó d’arts marcials: ‘No et rendeixis!

Juan Antonio García Ruiz

Rickson Gracie: “Les MMA són un mal exemple per a la joventut, només atrau als que li agrada la barbàrie”

Domingo, Junio 12th, 2016


Diumenge, 12 de juny de 2016

Per MMA.UNO Staff -
juliol 14, 2015


El llegendari Rickson Gracie
és tota una personalitat en el món del Val Tudo i les MMA.

Va començar a lluitar als 21 anys, època en la qual va combatre en contra de Zulu (1 lluitador de major grandària) i es va retirar invicte de les MMA després del seu reeixit pas per Japó.

És una sorpresa saber que a Rickson no li agrada el camí que van prendre les MMA. No li agrada la forma en què l’esport ha crescut ni el tipus de públic que atreu: Rickson Gracie: “Això és el que penso. Crec que les MMA es van allunyar del que jo crec era el seu propòsit, anar al gimnàs a entrenar”.

Hi ha una filosofia darrere de les arts marcials que ha d’anar juntament amb l’entrenament i de la mà de la rutina del lluitador. En aquests dies, el principi més important és que no hi ha filosofia. Es tracta de l’entrenament.
Has de entrenar per poder lluitar, expulsar i colpejar. Cada regla t’apropa a un esport extrem sense codi.

Es tracta de l’individu. Ja ningú es preocupa del potencial tècnic. Els importa l’explosivitat, la força, la velocitat, l’habilitat de resistir càstig i la tenacitat. ” “Al meu entendre això és una cosa que degrada la imatge de les arts marcials.

Crec que és una cosa que no ha de ser un exemple per als nens. Quina classe de pare vol veure al seu fill en les MMA? Alhora, ¿A quina mena de pare no li agradaria veure el seu fill fent Jiu-Jitsu de la forma en què ha de ser ensenyat? de manera correcta, en línia, organitzada, aprenent a respectar, aprenent a caure i a tornar a aixecar-se, aprenent a ser amable amb el teu oponent.

Cada pare vol veure el seu fill aprenent a defensar-se però amb respecte, amb pau en el teu cor. Dit això, no tinc interès en què les arts marcials siguin barrejades, aquesta cosa sense cap tipus de doctrina ni respecte.

Avui en dia, les MMA es van transformar en un circ, extrem, violent i sensacionalista, el qual només atreu a qui els agrada el barbàrie i la sang. “He lluitat per tal d’ensenyar-això als meus fills i poder dir orgullós, “El meu germà has això o allò perquè és millor.” Tot i això, ja no he de demostrar res. La meva filosofia és portar al Jiu-Jitsu als que estan interessats en les arts marcials, en una filosofia transparent, i que puguin aplicar-lo per defensar-se.

Podem ensenyar als seus fills i es convertiran en millors persones dins de la societat, independentment de si és un metge o un lluitador amb balanç, amb força, amb dignitat i amb respecte. Aquesta és la meva motivació de vida.
No és fer un, dos o cinc milions de dòlars per rebre cops, només per ser part d’un circ, la qual cosa no significa res per a mi. Així que aquí és on acaba la situació.

Opino que avui dia les MMA són una sorra romana, on la gent vol veure caps rodant, sang vessant-i tots l’aplaudeixen. De fet, això crea un ambient on es dóna un mal exemple als joves, a causa que estan totalment equivocats els que pensen que ser campió significa tenir diners. ” A tots els agrada veure a Mike Tyson, però ningú vol ser com Mike Tyson o ser el seu estudiant.

A tots els agrada observar a Frank Mir i a Brock Lesnar, però tots veuen les debilitats d’aquests tipus, al mateix temps que diuen que són increïbles. Això no és del que es tracta tot això. Quan es manca d’humilitat, no té respecte pels altres. ”

Font:MMA.UNO